Sol de llauna, cel de glaç
Dins el calaix d'un armari,
Draps de dona i un infant
Amb un regust enigmàtic,
Ve de néixer, està sorprès,
Té uns grans ulls Modigliani,
Absents, tristos, verds i oberts
I una vida fins que els tanqui.
És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
Les orenetes faran nius als seus cabells.
Quan ja té tres anys no surt
A empaitar les papallones,
Quan un gos lladra no fuig
I els vestits paguen la broma,
Quan la neu remou el cel,
Ell la mira en lloc de córrer
I li'n queda el rostre ple
Com les estàtues de Roma.
És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
Les orenetes faran nius als seus cabells.
Més grandet troba un ocell
A sobre d'ell, a dalt d'un arbre,
Ell no es mou i un excrement
Li fa blanc a mitja cara,
Troba la nina d'un ull
I la voldria per companya
Però no la mira ni acull
I la nina se'n va a França.
És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
Les orenetes faran nius als seus cabells.
Una noia li ofereix un clavell per la solapa,
Ell se'l mira però no el pren
I el clavell se l'endú un altre,
Un estiu quan ell ja és gran,
L'amor ve amb tres candidates,
Ell les mira afalagat
Però l'amor té pressa i marxa.
És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
Les orenetes faran nius als seus cabells.
Un bonic dia d'abril
Tot són flors i ell les olora
Però surt l'amo d'un jardí
I li fa una cara nova,
Descobreix que no està bé
I vol dir-ho a una senyora,
La senyora no l'entén
Perquè és mestra d'una escola.
És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
Les orenetes faran nius als seus cabells.
Han pa**at anys, s'ha fet gran
I a**egut davant la porta
I esperant l'enterrament
D'aquell de la cara nova,
Cel de vidre, lluna d'or
Dins d'un caixó sense potes
Jeu el cos d'un home mort
Ningú riu i ningú plora.
És l'home estàtic, la tristesa l'ha matat,
Les orenetes d'ell, mort, fred, han emigrat.