Dolça forma, que una esperança
violenta ha pres als destins;
mica pura de terra, dins
un buit de llum dibuixant-se.
La seva solitud (amor!):
atònit un record et mira
des del temps ma**a ple, que gira
entorn del teu fràgil Ilangor.
Ja més simple, com t'hi podries
reconèixer? Tu no canvies,
dura als somnis com a la mà.
No comprenen què et pot armar
amb un tan innocent imperi;
però és nostre tot el misteri.