Ovidi Montllor - El cementiri dels mariners lyrics

Quan la pa**ada del vent afina la tarda tèbia del mes d'agost, penges com una morta gavina dalt de la pedra grisa del rost. Des de les blanques parets estretes veus una mica de mar només; i encara et poses tot de puntetes, blanc cementiri dels mariners. Ningú que als vespres a tu s'atansa per la drecera magra dels horts dirà quan vegi l'esquena mansa que ets el pacífic hostal dels morts. No et dignifiquen l'antiga esquerda de les costelles màgics xiprers; només et volta la vinya verda, blanc cementiri dels mariners. És una vinya plana com totes, ni tu l'esveres ni pensa en tu; dels ceps li pengen les fràgils gotes torna**olades del vi madur. Aquelles bèsties que sol haver-hi en la pelada pau dels costers se't fan, amigues sense misteri, blanc cementiri dels mariners. Tant a les clares com a les fosques, res de basardes, res de perills: tots els migdies, zumzeig de mosques, tots els capvespres, desmai de grills. I a trenc d'albada, lleu transparència: còbits que piulen pels olivers. I sempre un clima d'indiferència, blanc cementiri dels mariners. Dins la badia, les fustes fartes de sal i pesca mullen el llom; els homes pa**en del joc de cartes a l'opalina gràcia del rom. Les dones seuen a les cadires amb aquells aires manifa**ers... I ningú pensa que tu respires, blanc cementiri dels mariners. I ve que un dia la veu rossola d'una campana llagrimejant; i gent negrenca s'acorriola seguint la vinya del teu voltant. La caixa llisa puja la costa; tu ni la mires: ja saps qui és. Sens reverència reps el teu hoste, blanc cementiri dels mariners. I els qui te'l duen, mentre la pala remou la terra nets de corcó, pensen quina hora i en quina cala i amb qui els pertoca calar l'artó. Els crida el tràngol i la mullena; caraimpa**ibles baixen després, al teu silenci girats d'esquena, blanc cementiri dels mariners. Si el mar és fúria, bot i deliri, i és embranzida i és cos a cos, qui se'n recorda del cementiri, del gris de nacre del seu repòs? Tu ho saps comprendre; per'xò no goses guarnir-te d'arbres ni de cloquers. Tu saps comprendre totes les coses, blanc cementiri dels mariners! Ells fan la ruta de la pobresa, tu fas el somni de l'infinit. Si ells es resignen a anar a l'encesa, també et resignes a llur oblit. Perquè et resignes, perquè t'adones del que és el sempre i és el mai més, jo et vinc a veure moltes estones, blanc cementiri dels mariners. Jo et vinc a veure per la drecera, seguint les vinyes, deixant el port; i em vivifiques amb la manera clara i tranquil·la de dir la mort. La mort, com una gran companyia neta de tèrbols crits baladrers la mort, com feina de cada dia, mig de tristesa, mig d'alegria... blanc cementiri dels mariners!